domenica 25 marzo 2007

Poesia

La nobiltà de la miseria

E se coréa noàltri fiòi
sul’erba in bràzo al vento,
descàlzi da màrzo fin a’e bróseme de otóbre,
có la fame a insegnarne a robàre
te la stajón di frutàri,
ma a’la sera, anca se stràchi derenà,
pronta ghìvino par el bòn Dio ‘na preghiera
che la ne jutèsse a deventare òmani,
a caminare tel destìn di domàn.
Tèra de promesse e de speranze
sta nostra tèra polesàna
ma t’i piati al’ora de çéna
solo sogni se catáva da magnare.
El mondo el ‘na visto òmani ancora putìni
a sgrafàre i muri sòrdi di parchè,
a sgunbiàre par on posto
dove scrivare el nostro tempo.
‘Dèsso la tevevisión ne mostra
e man larghe del progresso,
i colori di schèi
ma anca tuti i canpi de cemento
dove i ga setarà e nostre corse.
Te la storia se lèze sempre:
- ‘na òlta si che i tenpi i jéra bèi! -
Forse parchè ghìvino manco ani
o parchè la storia de ancuò i la scriverà
quando el tenpo se ciamarà domàn,
e cussì i podarà dire che la miseria
la jèra ‘na “ CASTA “ de la nobiltà.

Luciano Bonvento

Benvenuti...


Benvenuti su Cante e Ciàcoe